Τετάρτη 2 Φεβρουαρίου 2022

Marta Orriols / Μάρτα Οριόλς: Princesa / Πριγκίπισσα

 

Marta Orriols

 

Princesa

 

—Segur que no vols que et porti, Paula?

—M’anirà bé una mica d’aire fresc.

Amb un cop de mà desmenjat rebutja per enèsima vegada la proposta mentre camina tentinejant i pretén una serenitat impossible. Les sabates de taló tampoc l’ajuden. Són gairebé les sis del matí i el cel de juny s’anuncia rosa; té ganes de córrer però les begudes que ha anat prenent al llarg de la nit se li barregen i se li fan presents amb un lleu mareig.

—Molt bé, tu manes. Et trucaré per allò de dimecres. Si t’ho repenses fes-m’ho saber. Descansa, princesa! —li crida quan engega el motor. La veu de l’amiga sona irrisòria quan passa amb el cotxe pel seu costat i toca el clàxon tres vegades seguides. L’eco de la veu es perd tot seguit entre el soroll dels altres cotxes que també acaben la nit, o que tot just es disposen a començar el dia. Una nota agra ha quedat sostinguda en l’aire com el preludi de la melodia que l’acompanya cada vegada que baixa a l’infern: Princesa. Princesa. Princesa.

S’aparta els cabells ondulats de la cara i s’hi baralla furiosa fins que no n’hi va cap als ulls. S’esmuny per la boca del metro i de cop les escales se succeeixen sense fi. El pendent la convida a la foscor, escabrosa, com cada una de les vegades que s’hi endinsa des que ha perdut una engruna d’ella mateixa.

Agafa aire i fa que no amb el cap. Intenta mantenir l’equilibri i la decència, però els dimonis li xiuxiuegen a cau d’orella, amb un alè calent i corromput, que el vestit que duu és massa curt i que la nit l’hi ha rebregat fns a convertir-lo en una ofensa així que s’apressa a estirar-lo amb petites estrebades per tapar una mica de carn sense poder evitar sentir-se bruta i despullada. Ja no tens edat, Paula. A qui vols enganyar, ara? I la coroneta de brillants? Una diadema, dius? Ets ridícula. Són malèfcs, vaporosos i no la deixen mai sola.

 

Dos minuts per al següent tren. Només un parell d’ànimes perdudes esperen com ella sota terra. La calor i l’alcohol la conviden a tancar un moment els ulls i empassar-se saliva. Les orelles se li tapen amb un brunzit confús. Aguanta, Paula. A més, així, pendent de no vomitar o de no caure estesa a terra, no penses en ella, en com hauria estat embolcallar-la amb la tovallola fonja quan sortís de la petita banyera, així no t’imagines l’olor tendra de la seva pell immaculada en bressolar-la i mitigues el desig d’acaronar-li el nas tan petit que de ben segur hauria sortit al teu. Empal·lideix. Seu, Paula. Els doctors no miren als ulls quan han de donar males notícies. Una malformació. Les esperances gairebé nulles. Sí, ho vull saber. Era una nena. Princesa. Princesa. Princesa.

 

El soroll del metro que s’acosta l’alerta. Obre els ulls al mateix temps que ho fan les portes, entra sense esma i es deixa caure en un dels seients com un titella de fls que desen a la capsa.

Clava els colzes a les cuixes per aguantar-se el pes del cap. Tres seients enllà hi ha una parella molt jove. Ella seu sobre d’ell. Estan emmotllats l’un dins l’altra i entrelligats amb un petó sense f, metàl·lic, salivós i tatuat. Mouen el cap tan ràpid per enllaçar les llengües que la Paula ha d’esforçar-se per contenir el fàstic que se li enfla gola amunt i, malgrat tot, no els pot deixar de mirar. Tossuda i anguniejada a parts iguals, clava la mirada al rosa de les dues llengües toves i entreveu un xiclet de maduixa passant d’una boca a l’altra. La va veure només uns segons dins d’un recipient metàl·lic. Un bocí rosa, com un ratolí nat, però ja amb dues mans i deu dits diminuts. Escorcolla la parella fins que sent el nom de la seva parada entre els xiulets d’acer que esgarrapen els rails. Fuig del compartiment i puja els esglaons de dos en dos. Un cop a l’exterior, fa una glopada d’aire abans que la rebin els xiscles dels primers falciots matiners que l’alerten que sí, que el cel a primera hora també és rosa aquesta matinada, un rosa carn, un rosa nena.

 

 


 

Marta Orriols

 

Princesa

 

—¿Seguro que no quieres que te lleve, Paula?

—Me irá bien un poco de aire fresco.

Con un gesto desganado de la mano rechaza por enésima vez la propuesta mientras camina tambaleándose y finge una serenidad imposible. Los zapatos de tacón tampoco ayudan. Son cerca de las seis de la mañana y el cielo de junio se anuncia rosa; tiene ganas de echar a correr, pero las bebidas que ha ido tomando a lo largo de la noche se le mezclan y le provocan un leve mareo.

—Muy bien, tú mandas. Te llamaré para lo del miércoles. Si cambias de idea, me avisas. ¡Descansa, princesa! —le grita cuando arranca el motor. La voz de su amiga suena insignificante cuando pasa con el coche a su lado y toca el claxon tres veces seguidas. El eco de la voz se pierde enseguida entre el ruido de los demás vehículos que también acaban la noche, o que justo se disponen a empezar el día. Una nota agria ha quedado sostenida en el aire como el preludio de la melodía que la acompaña cada vez que baja al infierno: Princesa. Princesa. Princesa.

Se aparta el pelo de la cara, debatiéndose con furia hasta conseguir que ningún rizo le tape los ojos. Se escurre por la boca del metro y de pronto las escaleras se suceden sin fin. La pendiente la invita a la oscuridad, escabrosa, como cada una de las veces que se adentra en ella desde que ha perdido un poco de sí misma.

Toma aire y niega con la cabeza. Procura mantener el equilibrio y la decencia, pero los demonios le susurran al oído, con un aliento caliente y putrefacto, que lleva un vestido demasiado corto y que la noche lo ha manoseado hasta convertirlo en un ofensa, así que se apresura a tirar de él hacia abajo para cubrirse un poco sin poder evitar sentirse sucia y desnuda. Ya no tienes edad, Paula. ¿A quién quieres engañar ahora? ¿Y la tiara de brillantes? ¿Una diadema, dices? Qué ridícula. Son maleficos, vaporosos, y no la dejan nunca sola.

 

Dos minutos para el próximo tren. Solo un par de almas perdidas esperan como ella bajo tierra. El calor y el alcohol la invitan a cerrar los ojos un momento y tragar saliva. Se le tapan los oídos con un zumbido confuso. Aguanta, Paula. Y además así, mientras procuras no vomitar ο desplomarte en el suelo, evitas pensar en ella, en como habría sido envolverla en un toalla esponjosa al sacarla de la pequeña bañera, así no te imaginas el tierno olor de su piel inmaculada al acunarla, y mitigas el deseo de acariciarle la naricita, que sin duda habría salido a la tuya. Palidece. Siéntate, Paula. Los médicos no miran a los ojos cuando tienen que dar malas noticias. Una malformación. Las esperanzas prácticamente nulas. Sí, quiero saberlo. Era una niña. Princesa. Princesa. Princesa.

 

El ruido del metro que se acerca la alerta. Abre los ojos al mismo tiempo que se abren las puertas, entra sin ánimo y se deja caer en uno de los asientos como un títere de hilos desmadejado en la caja.

Hinca los codos en los muslos para aguantar el peso de la cabeza. Tres asientos más allá hay una pareja muy joven. Ella se sienta encima de él. Están encajados uno con otro y trabados en un beso sin fin, metálico, salivoso y tatuado. Mueven la cabeza tan rápido para enlazar las lenguas que Paula ha de esforzarse por contener el asco que le sube por la garganta, y a pesar de todo, no puede dejar de mirarlos. Tozuda y angustiada a partes iguales clava la mirada en el rosa de las dos lenguas blandas y entrevé un chicle de fresa pasando de una boca a la otra. La vio apenas unos segundos dentro de un recipiente metálico. Un amasijo rosa, como un ratón recién nacido, pero ya con dos manos y diez dedos diminutos. Escruta a la pareja hasta que oye anunciar su parada entre los silbidos de acero que arrancan los raíles. Huye del vagón y sube los escalones de dos en los. Una vez en el exterior, da una bocanada de aire antes de que la reciban los chillidos de los vencejos madrugadores alertándola de que sí, de que el cielo a primera hora también es rosa esta mañana, un rosa carne, un rosa niña.

 

Traducción: Eugenia Vázquez Nacarino

 

 


 

Μάρτα Οριόλς

 

Πριγκίπισσα

 

«Σίγουρα δεν θέλεις να σε πάω, Πάουλα

«Θα μου κάνει καλό λίγος καθαρός αέρας».

Με μια άκεφη κίνηση του χεριού, απορρίπτει για πολλοστή φορά την πρόταση, ενόσω βαδίζει παραπατώντας προσποιούμενη μια ανέφικτη γαλήνη. Και τα τακούνια δεν βοηθάνε. Είναι περίπου έξι το πρωί και ο ουρανός του Ιουνίου έχει αρχίσει να ροζίζει∙ θέλει να τρέξει, αλλά τα ποτά που έπινε όλη νύχτα έχουν ανακατευτεί και της προκαλούν μια ελαφριά ζάλη.

«Πολύ καλά, ό,τι πεις. Θα σου τηλεφωνήσω για την Τέταρτη. Αν αλλάξεις γνώμη, με ειδοποιείς. Ξεκουράσου πριγκίπισσα!», της φωνάζει ενώ βάζει μπρος. Η φωνή της φίλης της ηχεί αδιάφορη καθώς περνάει  με το αυτοκίνητο από δίπλα και κορνάρει τρεις συνεχόμενες φορές. Η ηχώ της φωνής χάνεται αμέσως μέσα στο θόρυβο των υπόλοιπων οχημάτων που επίσης τελειώνουν τη νύχτα, ή ακριβώς τώρα αρχίζουν τη μέρα. Μια ξινή νότα έχει μείνει στον αέρα σαν πρελούδιο της μελωδίας που τη συνοδεύει κάθε φορά που κατεβαίνει στην κόλαση: Πριγκίπισσα. Πριγκίπισσα. Πριγκίπισσα.

Κάνει στην άκρη τα σπαστά μαλλιά από το πρόσωπό της, παραμερίζοντάς τα βίαια, μέχρις ότου καταφέρει να μην μείνει καμία μπούκλα να της καλύπτει τα μάτια. Χώνεται στην είσοδο του μετρό και, ξαφνικά, οι σκάλες διαδέχονται η μία την άλλη χωρίς σταματημό. Η κατηφόρα την καλεί στο σκοτάδι, τραχύ, όπως κάθε φορά που μπαίνει μέσα του από τότε που έχασε ένα κομμάτι από τον εαυτό της.

Παίρνει ανάσα και γνέφει αρνητικά με το κεφάλι. Προσπαθεί να κρατήσει την ισορροπία και την ευπρέπειά της, αλλά τα δαιμόνια της ψιθυρίζουν στο αφτί, με μια ανάσα καυτή και σάπια, ότι φοράει ένα υπερβολικά κοντό φόρεμα και ότι η νύχτα το έχει πασπατέψει μέχρι που το μετέτρεψε σε προσβολή, οπότε σπεύδει να το τραβήξει προς τα κάτω για να καλυφθεί λίγο, χωρίς να μπορέσει να αποφύγει να νιώσει βρόμικη και γυμνή. Είσαι μεγάλη πια, Πάουλα. Ποιον θες να κοροϊδέψεις τώρα; Και η τιάρα από μπριγιάν; Στέκα, είπες; Είσαι γελοία. Είναι μοχθηρά, ομιχλώδη, και δεν την αφήνουν ποτέ μόνη.

 

Δύο λεπτά για το επόμενο τρένο. Κανά δυο χαμένες ψυχές περιμένουν όπως κι εκείνη κάτω από τη γη. Η ζέστη και το αλκοόλ την κάνουν να κλείσει μια στιγμή τα μάτια και να καταπιεί το σάλιο της. Τα αφτιά της βουλώνουν από ένα μπερδεμένο βουητό. Κουράγιο, Πάουλα. Και κάπως έτσι, πασχίζοντας να μην κάνεις εμετό ή να μην σωριαστείς στο πάτωμα, δεν τη σκέφτεσαι, πώς θα ήταν όταν θα την τύλιγες σε μια χνουδωτή πετσέτα κάθως θα την έβγαζες από τη μικρή μπανιέρα, οπότε δεν φαντάζεσαι την τρυφερή μυρωδιά του άσπιλου δέρματός της την ώρα που θα τη νανούριζες, και καταπνίγεις την επιθυμία να της χαϊδέψεις τη μυτούλα, που αναμφίβολα θα έμοιαζε στη δική σου. Χλομιάζει. Κάθισε, Πάουλα. Οι γιατροί δεν κοιτούν στα μάτια όταν πρέπει να πουν άσχημα νέα. Μια δυσπλασία. Οι ελπίδες μηδαμινές. Ναι, θέλω να ξέρω. Ήταν κορίτσι. Πριγκίπισσα. Πριγκίπισσα. Πριγκίπισσα.

 

Ο θόρυβος του μετρό που πλησιάζει την επαναφέρει στην πραγματικότητα. Ανοίγει τα μάτια τη στιγμή που ανοίγουν οι πόρτες, μπαίνει εξουθενωμένη κι αφήνεται να πέσει σ’ ένα από τα καθίσματα σαν αποκαμωμένη μαριονέτα όταν την αφήνουν στο κουτί.

Στηρίζει τους αγκώνες πάνω στους μηρούς για να αντέξει το βάρος του κεφαλιού. Τρεις θέσεις πιο πέρα υπάρχει ένα πολύ νεαρό ζευγάρι. Εκείνη κάθεται πάνω του. Έχουν γίνει ένα, κολλημένοι σ’ ένα φιλί χωρίς τελειωμό, μεταλλικό, σαλιάρικο, σαν τατουάζ. Κουνάνε τα κεφάλια τους τόσο γρήγορα για να μπλέξουν τις γλώσσες τους, που η Πάουλα πρέπει να παλέψει για να συγκρατήσει την αναγούλα που νιώθει στο λαιμό της, και παρόλα αυτά δεν μπορεί να  σταματήσει να τους κοιτάζει. Πεισματάρα και αγχωμένη εξίσου, καρφώνει το βλέμμα της στο ροζ των δύο μαλακών γλωσσών και διακρίνει μια τσίχλα φράουλα να περνάει από το ένα στόμα στο άλλο. Την είδε μόλις λίγα δευτερόλεπτα μέσα σ’ ένα μεταλλικό δοχείο. Μια ροζ μάζα, σαν νεογέννητο ποντίκι, αλλά ήδη με δύο χέρια και δέκα μικροσκοπικά δάχτυλα. Περιεργάζεται το ζευγάρι μέχρι που ακούει να ανακοινώνεται η στάση της, μέσα στα ατσαλένια σφυρίγματα που γρατζουνάνε τις ράγες. Το σκάει από το βαγόνι κι ανεβαίνει τα σκαλοπάτια δυο δυο. Μόλις βγαίνει έξω, παίρνει μια βαθιά ανάσα, πριν την υποδεχτούν οι κραυγές από τις πρωινές σταχτάρες, ειδοποιώντας την πως ναι, ο ουρανός ξημέρωσε σήμερα πάλι ροζ, ένα ροζ σάρκας, ένα ροζ μωρού.

 

Η παρούσα ομαδική μετάφραση είναι προϊόν του μαθήματος «Μεταφρασεολογία και μετάφραση κειμένων ισπανόφωνης λογοτεχνίας στην ελληνική» που δίδαξε, κατά το ακαδημαϊκό έτος 2021/22, ο Κωνσταντίνος Παλαιολόγος στο Τμήμα Ιταλικής Φιλολογίας του ΑΠΘ. Συμμετείχαν οι φοιτήτριες και οι φοιτητές: Αντωνία Αδαμίδου, Γιώργος Βήκας, Κωνσταντίνος-Σωτήριος Ζέρβας, Νίκος Κοκάλας, Παντελής Κουτσιανάς, Όλγα Μελά, Μπάμπης Παπαγούρας, Irene Antich Fernández, Pablo Baeza Casero, Marta Valerón Miramón.

 

 

Πηγή: Marta Orriols, Anatomia de les distàncies curtes, (Edicions del Periscopi, 2016)

 

Η Μάρτα Οριόλς γεννήθηκε και ζει στη Βαρκελώνη. Στα ελληνικά κυκλοφορεί το μυθιστόρημά της Να μάθω να μιλώ με τα φυτά (Καστανιώτης, 2021) σε μετάφραση Κωνσταντίνου Παλαιολόγου.

Δεν υπάρχουν σχόλια:

Δημοσίευση σχολίου